Amartya Sen, premi Nobel d’economia l’any 1998, a La libertad individual como un compromiso social, capítol del llibre Desarrollo y libertad, fa un anàlisi del desenvolupament com a procés d’expansió de les llibertats fonamentals que tenen els individus. La visió de Sen entorn al desenvolupament va més enllà dels indicadors econòmics i es centra en el desenvolupament lligat a les llibertats i a la democràcia.Des d’un punt de vista social i ètic l’autor reflexiona i vincula al desenvolupament conceptes com llibertat i responsabilitat, afirmant “Nuestro sentido de la responsabilidad no tiene por qué referirse sólo a las aflicciones que pueda causar nuestra propia conducta, sino también, en términos más generals, a las miserias que observamos a nuestro alrededor y que está a nuestro alcance remediar”[1]. Posa de manifest la dinàmica de les societats actuals, caracteritzada per el fet de delegar les responsabilitats i fonamentada sovint en la idea de que “cada uno es responsable de su vida”[2]. Atribueix aquesta actitud individualista promoguda al capitalisme i a les polítiques neoliberals que alienen als ciutadans i trenquen amb la responsabilitat i el compromís social.
L’autor apunta el context de les persones com a variable fonamental de les llibertats fonamentals que exerceixen les persones per tal d’exercir les seves responsabilitats. Aquestes “dependen extraordinariament de las circumstancias personales y sociales, así como del entorno”.[3]
Sen posa de relleu les capacitats de les persones per tal de poder portar una vida responsable, afirmant que la responsabilitat exigeix llibertat. “Sin la libertad fundamental y la capacidad para hacer una cosa, una persona no puede ser responsable de hacerla. Pero el hecho de tener libertad y capacidad para hacer una cosa impone a la persona la obligación de considerar si la hace o no, y eso implica una responsabilidad individual. En este sentido, la libertad es tanto necessaria como suficiente para asumir esa responsabilidad”[4]. A la vegada presenta les capacitats de les persones com a depenents de la naturalesa de les institucions socials, en tant que són fonamentals per a les llibertats individuals. Així podem observar com Sen posa de relleu el concepte de llibertat efectiva, que depèn tant de la llibertat d’accés general promoguda per l’estat com de les llibertats i capacitats individuals.
Sen manifesta també la necessitat d’una justícia, afirmant que un enfocament compartit entre eficiència i equitat permet tenir en compte tan les consideracions agregades com les distributives a l’hora de comprendre el problema del desenvolupament. Així doncs, la idea de justícia ha de permetre identificar la injustícia patent.
D’aquesta manera, Sen afirma que el concepte de llibertat és un factor important per avaluar el canvi econòmic i social, a la vegada que destaca també en aquesta línia l’obra d’Adam Smith i Karl Marx, autors tractats a classe i en comentaris anteriors d’aquest mateix blog. En una línia contrària l’autor fa referència a d’altres economistes del desenvolupament vinculats més a una visió llibertària i utilitarista. Entre aquests dos extrems, l’autor es pregunta si de veritat existeix una diferència significativa entre l’anàlisi del desenvolupament que centra l’atenció en el creixement de la producció per càpita i l’anàlisi que centra més l’atenció en l’augment de la llibertat de les persones.
Les diferències entre un anàlisi i l’altre es centren en els aspectes relacionats amb els processos i les oportunitats de la llibertat. Tenint en compte que la llibertat es refereix tan a processos de presa de decisions com a les oportunitats per aconseguir resultats valorats, aquests no es poden limitar tan sols a resultats com l’augment de la producció, de la renda o de la generació de consum.
Respecte a les dues línies d’anàlisi del desenvolupament presentades més amunt, l’autor contraposa també dues teories: la teoria del capital humà i la teoria de les capacitats. Mentre que la primera tendeix a centrar l’atenció en la producció de les persones per mitjà de l’educació, l’aprenentatge i l’adquisició de qualificacions; la segona centra l’atenció en les capacitats dels individus per viure la vida que tenen, per tal de valorar i augmentar les opcions reals que poden escollir. D’aquesta manera, observem com les dues perspectives estan relacionades inevitablement, ja que ambdues s’ocupen del paper dels éssers humans i de les capacitats reals per aconseguir i adquirir, però divergeixen en els objectius a assolir.
Així doncs, tan pel que fa als processos i a les oportunitats, com pel que fa al paper de les persones en la producció o en les capacitats per viure en benestar, observem la necessitat d’anar més enllà de la visió tradicional entorn al desenvolupament per tal de promoure un canvi econòmic i social que contempli els conceptes de responsabilitat, llibertat, justícia, eficiència i equitat.
Tal i com apunten ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I., SOLER, M. & VALLS, R. (2002) a Comunidades de aprendizaje. Tranformar la educación, les comunitats d’aprenentatge es caracteritzen per la promoció d’un capital social que permet la vinculació de la societat en l’àmbit de l’escola per tal de millorar els processos d’aprenentatge. De la mateixa manera, es caracteritzen per un procés d’aprenentatge dialògic que fomenta la llibertat i responsabilitat individual, col·lectiva i social; per tal de dur a terme una transformació tant de l’educació com de l’entorn social. Així doncs, aquesta és una experiència educativa que es troba en consonància amb les tesis presntades per Amartya Sen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada