una nova visió del desenvolupament

Amartya Sen, premi Nobel d’economia l’any 1998, a La libertad individual como un compromiso social, capítol del llibre Desarrollo y libertad, fa un anàlisi del desenvolupament com a procés d’expansió de les llibertats fonamentals que tenen els individus. La visió de Sen entorn al desenvolupament va més enllà dels indicadors econòmics i es centra en el desenvolupament lligat a les llibertats i a la democràcia.
Des d’un punt de vista social i ètic l’autor reflexiona i vincula al desenvolupament conceptes com llibertat i responsabilitat, afirmant “Nuestro sentido de la responsabilidad no tiene por qué referirse sólo a las aflicciones que pueda causar nuestra propia conducta, sino también, en términos más generals, a las miserias que observamos a nuestro alrededor y que está a nuestro alcance remediar”[1]. Posa de manifest la dinàmica de les societats actuals, caracteritzada per el fet de delegar les responsabilitats i fonamentada sovint en la idea de que “cada uno es responsable de su vida”[2]. Atribueix aquesta actitud individualista promoguda al capitalisme i a les polítiques neoliberals que alienen als ciutadans i trenquen amb la responsabilitat i el compromís social.
L’autor apunta el context de les persones com a variable fonamental de les llibertats fonamentals que exerceixen les persones per tal d’exercir les seves responsabilitats. Aquestes “dependen extraordinariament de las circumstancias personales y sociales, así como del entorno”.[3]
Sen posa de relleu les capacitats de les persones per tal de poder portar una vida responsable, afirmant que la responsabilitat exigeix llibertat. “Sin la libertad fundamental y la capacidad para hacer una cosa, una persona no puede ser responsable de hacerla. Pero el hecho de tener libertad y capacidad para hacer una cosa impone a la persona la obligación de considerar si la hace o no, y eso implica una responsabilidad individual. En este sentido, la libertad es tanto necessaria como suficiente para asumir esa responsabilidad”[4]. A la vegada presenta les capacitats de les persones com a depenents de la naturalesa de les institucions socials, en tant que són fonamentals per a les llibertats individuals. Així podem observar com Sen posa de relleu el concepte de llibertat efectiva, que depèn tant de la llibertat d’accés general promoguda per l’estat com de les llibertats i capacitats individuals.
Sen manifesta també la necessitat d’una justícia, afirmant que un enfocament compartit entre eficiència i equitat permet tenir en compte tan les consideracions agregades com les distributives a l’hora de comprendre el problema del desenvolupament. Així doncs, la idea de justícia ha de permetre identificar la injustícia patent.
D’aquesta manera, Sen afirma que el concepte de llibertat és un factor important per avaluar el canvi econòmic i social, a la vegada que destaca també en aquesta línia l’obra d’Adam Smith i Karl Marx, autors tractats a classe i en comentaris anteriors d’aquest mateix blog. En una línia contrària l’autor fa referència a d’altres economistes del desenvolupament vinculats més a una visió llibertària i utilitarista. Entre aquests dos extrems, l’autor es pregunta si de veritat existeix una diferència significativa entre l’anàlisi del desenvolupament que centra l’atenció en el creixement de la producció per càpita i l’anàlisi que centra més l’atenció en l’augment de la llibertat de les persones.
Les diferències entre un anàlisi i l’altre es centren en els aspectes relacionats amb els processos i les oportunitats de la llibertat. Tenint en compte que la llibertat es refereix tan a processos de presa de decisions com a les oportunitats per aconseguir resultats valorats, aquests no es poden limitar tan sols a resultats com l’augment de la producció, de la renda o de la generació de consum.
Respecte a les dues línies d’anàlisi del desenvolupament presentades més amunt, l’autor contraposa també dues teories: la teoria del capital humà i la teoria de les capacitats. Mentre que la primera tendeix a centrar l’atenció en la producció de les persones per mitjà de l’educació, l’aprenentatge i l’adquisició de qualificacions; la segona centra l’atenció en les capacitats dels individus per viure la vida que tenen, per tal de valorar i augmentar les opcions reals que poden escollir. D’aquesta manera, observem com les dues perspectives estan relacionades inevitablement, ja que ambdues s’ocupen del paper dels éssers humans i de les capacitats reals per aconseguir i adquirir, però divergeixen en els objectius a assolir.
Així doncs, tan pel que fa als processos i a les oportunitats, com pel que fa al paper de les persones en la producció o en les capacitats per viure en benestar, observem la necessitat d’anar més enllà de la visió tradicional entorn al desenvolupament per tal de promoure un canvi econòmic i social que contempli els conceptes de responsabilitat, llibertat, justícia, eficiència i equitat.
Tal i com apunten ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I., SOLER, M. & VALLS, R. (2002) a Comunidades de aprendizaje. Tranformar la educación, les comunitats d’aprenentatge es caracteritzen per la promoció d’un capital social que permet la vinculació de la societat en l’àmbit de l’escola per tal de millorar els processos d’aprenentatge. De la mateixa manera, es caracteritzen per un procés d’aprenentatge dialògic que fomenta la llibertat i responsabilitat individual, col·lectiva i social; per tal de dur a terme una transformació tant de l’educació com de l’entorn social. Així doncs, aquesta és una experiència educativa que es troba en consonància amb les tesis presntades per Amartya Sen.

[1] SEN, A. (2000) Desarrollo y libertad. Barcelona: Editorial Planeta.
[2] Íbid.
[3] Íbid.
[4] Íbid.

La teoria del capital humà novament posada en dubte

Henry M. Levin i Carolyn Kelley analitzen a l’article ¿Basta con sólo educación?, el paper de l’educació i el seu valor individual i social. A la vegada, els autors desmitifiquen el paper delegat a l’educació en quan a “píldora mágica capaz de curar todos los males que afligen a la sociedad”[1] i reivindiquen la importància i existència de factors complementaris que determinen l’eficàcia de l’educació.
Així doncs, defensen la importància de l’educació sempre i quan vagi acompanyada d’una sèrie de factors que possibilitin un canvi i una millora. Els autors apunten, per exemple, que l’educació pot contribuir a millorar la productivitat sempre i quan es facilitin oportunitats de treball per a més treballadors productius; de la mateixa manera que l’educació pot millorar la reducció del comportament delictiu i pot donar a lloc a electors més informats, amb capacitat crítica i capaços de comprendre les qüestions relatives a les eleccions, sempre i quan es fomentin també factors complementaris per tal de garantir l’èxit.
El problema que detecten és la poca creença en els factors complementaris i en el fet de delegar la responsabilitat a l’escola i a l’educació sense facilitar els recursos, els mitjans i les condicions favorables per fer de l’educació una autèntica eina de transformació social. Ja d’entrada, tal i com apunten Levin i kelley, tant els planificadors de polítiques educatives com els economistes de l’educació són els primers a obviar la necessitat de dotar l’educació d’una sèrie de factors que contribueixin a la millora social i per tant concebre-la en el seu caràcter trasnformador. Cal tenir en compte que l’educació en termes generals és concebuda tan sols com a eina de reproducció social i encara és molt present la teroria del capital humà, entenent l’educació com una formació que facilita l’entrada al món laboral en millors condicions. Potser aqeusta és una de les raons per els quals es deixen de banda múltiples factors i es centra la vista en la productivitat i la funcionalitat econòmica.
Al llarg del text els autors desemnteixen, mitjançant estudis empírics, la relació directe entre resultats acadèmics i productivitat i entre resultats acadèmics i retribució salarial, fent d’aquesta manera un pas de la superstició a la ciència. “Hay otras muchas características académicas de los trabajadores que son importantes a la hora de predecir la productividad, siempre y cuando los trabajadores satisfagan unos niveles umbral mínimos de logros académicos.”[2] D’aquesta manera i, per tal d’evidenciar la falta d’una relació directe entre resultats acadèmics i productivitat, es posa d’exemple el cas de la planta de la NUMMI, una empresa que va augmentar la seva productivitat basant el procés de producció en equips de treball que determinaven les tasques a fer establint torns de treball entre els membres, a la vegada que els treballadors es reunien periòdicament per millorar el procés de treball i la qualitat del producte. Aquests factors juntament amb una organització directiva de la planta basada en un sistema de jerarquia reduïda, van permetre augmentar la productivitat de l’empresa.
Així doncs, queda clar que factors com l’habilitat de treballar en equip i els hàbits de treball influeixen en la productivitat d’una empresa més directament que els resultats acadèmics. Raó per la qual els autors apunten la necessitat de nous mètodes d’organització laboral i de gestió que fomentin la participació dels treballadors.
En el llibre de Comunidades de aprendizaje. Transformar la educación, es fa referència també al pas de la superstició a la ciència. Es recullen els orígens de les comunitats d’aprenentatge i d’altres experiències educatives amb èxit, tot remarcant la importància de pràctiques educatives científiques que asseguren i garanteixen l’èxit per mitjà de models alternatius a l’actualment imperant. “Igual que sería inimaginable que alguien propusiera el uso generalizado de una medicina sin que se hubiera probado científicamente que es útil, promover reformas educativas sin que se haya demostrado que son eficaces es promover la superstición educativa generalizada”[3]
D’aquesta manera, al llarg del llibre es presenten diverses experiències educatives basades en el diàleg i la participació de la comunitat en el procés educatiu que han fonamentat la construcció de les comunitats d’aprenentatge. Pel que fa a Catalunya, cal destacar l’Escola de Persones Adultes de la Verneda-Sant Martí i, a nivell internacional, es fa referència a l’School Development Program, Escoles Accelerades i Succes for All. Aquestes últimes, han estat treballades a classe per tal d’analitzar les dues vies relacionades amb el fracàs i l’èxit escolar, conegudes com a via de la presó i via de Yale treballades en l’anterior article. School Development Program és un dels programes més antics basat en l’estudi de James Comer. Les Escoles Accelerades són un programa iniciat el 1986 per el mateix Levin i Succes for All està dirigit per el professor Robert Slavin.


Per altra banda, Vicenç Navarro a l’article La mal anomenada reforma del xec escolar, intenta aclarir i analitzar el perquè la reforma dels xecs escolars suecs no es pot aplicar sense tenir en compte la realitat social catalana, molt diferent de la sueca, en relació al context d’aplicació. Aquesta lectura permet conèixer amb profunditat el funcionament del sistema educatiu suec i les últimes reformes fetes en els darrers 20 anys. A la vegada la lectura d’aquest article aporta una visió de profunditat a les sessions de classe dedicades a les teories neoliberals on s’han tractat els xecs escolars i permet conèixer de prop un model tant diferent de l’americà.

[1] LEVIN, H.M., KELLY, C. (1996) ¿Basta con sólo educación?. A OROVAL, E. Economía de la Educación. Barcelona: Ariel
[2] LEVIN, H.M., KELLY, C. (1996) ¿Basta con sólo educación?. A OROVAL, E. Economía de la Educación. Barcelona: Ariel
[3] ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I, SOLER, M. & VALLS, R. (2002) Comunidades de Aprendizaje. Transformar la educación. Barcelona: Graó.