Amb la crisi energètica de 1973, es produeix una davallada en el sistema econòmic occidental, de la qual se’n deriva -tal i com hem tractat a classe i en el comentari anterior de Castells (2003)- una reestructuració del treball que es reflexa també en l’àmbit social i en el sistema educatiu. Una de les conseqüències principals és la disminució de llocs de treball i per tant l’augment de l’atur.
És en aquesta època quan es comença a parlar de la universitat com una fàbrica d’aturats. Aquest és el context en el que l’estudi Universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus perspectivas de empleo[1]. surt a llum amb l’objectiu d’aportar una sèrie de dades i relacions entorn a l’urgent i complex problema de desocupació dels titulats universitaris durant la dècada dels 70.
Els autors de dit informe destaquen l’inici d’un augment de titulats universitaris en un moment històric d’inflexió en el qual les corbes de producció econòmica tendeixen a relentir-se.
Per tal d’interpretar dit informe cal considerar que per tal de realitzar l’estudi es duu a terme una acotació de les dades referents a l’oferta educativa, referint-se en termes generals als estudis universitaris de segon cicle. També val la pena destacar com la variable gènere pren força rellevància al llarg de tot l’estudi.
Per tal de tractar les dades que apareixien en dit informe amb la rigorositat pertinent, seria bo tenir en compte l’augment demogràfic de la població entre el 1968 i 1982, fet que facilita que un major nombre de persones puguin optar a la possibilitat d’accedir a les titulacions universitàries. Per altra banda, cal destacar l’inici de l’emancipació de la dona, la seva incorporació al món del treball i de la formació superior, com a fet afavoridor del creixent nombre d’alumnes universitaris durant la dècada dels setanta.
Aquest context històric es veu acompanyat de la introducció de la Teoria del Capital Humà, encara molt vigent en els nostres temps, basada en el principi de que a més anys d’educació i formació més possibilitats d’ocupació i de majors ingressos i, com a conseqüència indirecta, un augment del creixement econòmic del país. Les dades apunten que tot i que la ocupabilitat de les persones amb formacions universitàries és major, aquest fet no garanteix necessàriament un lloc de treball i un augment dels ingressos.
La vigència social d’aquesta teoria en el moment històric tractat, potencia el fet de que la universitat acabi convertint-se en una etapa formativa de masses –i de poca qualitat-. Així els autors de l’informe proposen algunes reformes a les autoritats educatives, algunes de les quals podem veure implantades al sistema dels nostres dies -selectivitat, introducció de formacions universitàries de primer cicle...-. Aquestes propostes es resumeixen en tres accions: actuació sobre l’oferta -reorganització del sistema d’ensenyança universitària-, modelació de la demanda del sector públic a partir d’estímuls, i a partir d’incentius a l sector privat, i actuació sobre l’opinió pública per convèncer del canvi polític a emprendre.
Tot i que aquestes accions es veuen desplegades al llarg de l’informe, no em centraré en aquestes sinó en el fet de que les mateixes autoritats acadèmiques, d’alguna manera corresponsables de la propagació de la Teoria del Capital Humà, juntament amb l’economia neoliberalista, es plantegin i, finalment duguin a terme, un sistema de selecció de l’alumnat segons els coneixements adquirits en l’etapa de formació secundària i un augment dels costos de la matrícula, davant la impossibilitat d’assumir el volum d’alumnes matriculats. Aquestes mesures tant sols augmenten les desigualtat d’oportunitats del sistema educatiu. Tal fet, però és tant sols la punta de l’iceberg de les desigualtats socials que genera el sistema educatiu des de les primeres etapes formatives, tal i com comenta Carbonell[2] el sistema educatiu primari ja genera desigualtats, en funció de gènere, classe, medi rural, origen familiar, social i econòmic, en l’accés i la qualitat de l’educació. Per tant és evident que el sistema de selecció per a l’accés a la universitat tant sols formalitza i accentua les desigualtats generades pel sistema des de la primera infància i confirma el caràcter segregador del sistema educatiu, el caràcter reproductiu de la societat dels dos terços de la qual parlem avui en dia.
Una altra qüestió de rerefons que m’agradaria apuntar en aquest comentari és el fet de que els autors de l’article es plategin la reforma del sistema universitari en relació al marcat laboral i productiu, aj que en detecten una profunda desconnexió. Bé, és evident que la universitat ha de donar els coneixements necessaris per accedir al món laboral, però una educació integral i de qualitat hauria de contemplar altres dimensions. Tal i com apunten ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I., SOLER, M. & VALLS, R. (2002)[3] els canvis que aporta la societat de la informació -es comencen a produir en el context històric en el que es redacta l’informe de MIGUEL, A; MARTÍN MORENO, J (1979)- no només afecten a l’economia i la productivitat, sinó que també afecten l’àmbit familiar, social, personal i de participació social. Per tant no em sembla coherent plantejar una reforma universitària tenint en compte només factors productius i d’ocupabilitat. Els mateixos ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I., SOLER, M. & VALLS, R. (2002) es recolzen amb l’informe Delors, redactat per la UNESCO, on es planteja la necessita de que l’educació faci front a les dimensions ètico-culturals, científico-tecnològiques i econòmico-socials. Per tant, una evidència més del caràcter holísitic que s’hauria de valorar a l’hora de proposar reformes universitàries.
La universitat ha d’estar supeditada al món de la producció? La formació ha de treure’ns de la crisi (tal i com apunta l’actual secretaria del ministeri d’educació espanyol)? Apostem per una universitat elitista que reprodueix les desigualtats socials o apostem per una universitat transformadora que garanteixi la igualtat d’oportunitats?
Totes aquestes qüestions, de gran actualitat amb l’aplicació del famós Pla Bolonya i tenint en compte l’actual context de crisi econòmica, no deixen indiferent a ningú. És curiós, però que el mateix debat es produís ara fa exactament 30 anys enrere. Continuem en el mateix punt?
[1] MIGUEL, A; MARTÍN MORENO, J. (1979) Universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus perspectivas de empleo. Barcelona: Vicens Vices. pp 1-27.
[2] CARBONELL, JAUME (2008) Una educación para mañana. Capítol II. Barcelona: Ediciones Octaedro.
[3] ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I., SOLER, M. & VALLS, R. (2002) Comunidades de aprendizaje. Transformar la educación. Barcelona: Graó
És en aquesta època quan es comença a parlar de la universitat com una fàbrica d’aturats. Aquest és el context en el que l’estudi Universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus perspectivas de empleo[1]. surt a llum amb l’objectiu d’aportar una sèrie de dades i relacions entorn a l’urgent i complex problema de desocupació dels titulats universitaris durant la dècada dels 70.
Els autors de dit informe destaquen l’inici d’un augment de titulats universitaris en un moment històric d’inflexió en el qual les corbes de producció econòmica tendeixen a relentir-se.
Per tal d’interpretar dit informe cal considerar que per tal de realitzar l’estudi es duu a terme una acotació de les dades referents a l’oferta educativa, referint-se en termes generals als estudis universitaris de segon cicle. També val la pena destacar com la variable gènere pren força rellevància al llarg de tot l’estudi.
Per tal de tractar les dades que apareixien en dit informe amb la rigorositat pertinent, seria bo tenir en compte l’augment demogràfic de la població entre el 1968 i 1982, fet que facilita que un major nombre de persones puguin optar a la possibilitat d’accedir a les titulacions universitàries. Per altra banda, cal destacar l’inici de l’emancipació de la dona, la seva incorporació al món del treball i de la formació superior, com a fet afavoridor del creixent nombre d’alumnes universitaris durant la dècada dels setanta.
Aquest context històric es veu acompanyat de la introducció de la Teoria del Capital Humà, encara molt vigent en els nostres temps, basada en el principi de que a més anys d’educació i formació més possibilitats d’ocupació i de majors ingressos i, com a conseqüència indirecta, un augment del creixement econòmic del país. Les dades apunten que tot i que la ocupabilitat de les persones amb formacions universitàries és major, aquest fet no garanteix necessàriament un lloc de treball i un augment dels ingressos.
La vigència social d’aquesta teoria en el moment històric tractat, potencia el fet de que la universitat acabi convertint-se en una etapa formativa de masses –i de poca qualitat-. Així els autors de l’informe proposen algunes reformes a les autoritats educatives, algunes de les quals podem veure implantades al sistema dels nostres dies -selectivitat, introducció de formacions universitàries de primer cicle...-. Aquestes propostes es resumeixen en tres accions: actuació sobre l’oferta -reorganització del sistema d’ensenyança universitària-, modelació de la demanda del sector públic a partir d’estímuls, i a partir d’incentius a l sector privat, i actuació sobre l’opinió pública per convèncer del canvi polític a emprendre.
Tot i que aquestes accions es veuen desplegades al llarg de l’informe, no em centraré en aquestes sinó en el fet de que les mateixes autoritats acadèmiques, d’alguna manera corresponsables de la propagació de la Teoria del Capital Humà, juntament amb l’economia neoliberalista, es plantegin i, finalment duguin a terme, un sistema de selecció de l’alumnat segons els coneixements adquirits en l’etapa de formació secundària i un augment dels costos de la matrícula, davant la impossibilitat d’assumir el volum d’alumnes matriculats. Aquestes mesures tant sols augmenten les desigualtat d’oportunitats del sistema educatiu. Tal fet, però és tant sols la punta de l’iceberg de les desigualtats socials que genera el sistema educatiu des de les primeres etapes formatives, tal i com comenta Carbonell[2] el sistema educatiu primari ja genera desigualtats, en funció de gènere, classe, medi rural, origen familiar, social i econòmic, en l’accés i la qualitat de l’educació. Per tant és evident que el sistema de selecció per a l’accés a la universitat tant sols formalitza i accentua les desigualtats generades pel sistema des de la primera infància i confirma el caràcter segregador del sistema educatiu, el caràcter reproductiu de la societat dels dos terços de la qual parlem avui en dia.
Una altra qüestió de rerefons que m’agradaria apuntar en aquest comentari és el fet de que els autors de l’article es plategin la reforma del sistema universitari en relació al marcat laboral i productiu, aj que en detecten una profunda desconnexió. Bé, és evident que la universitat ha de donar els coneixements necessaris per accedir al món laboral, però una educació integral i de qualitat hauria de contemplar altres dimensions. Tal i com apunten ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I., SOLER, M. & VALLS, R. (2002)[3] els canvis que aporta la societat de la informació -es comencen a produir en el context històric en el que es redacta l’informe de MIGUEL, A; MARTÍN MORENO, J (1979)- no només afecten a l’economia i la productivitat, sinó que també afecten l’àmbit familiar, social, personal i de participació social. Per tant no em sembla coherent plantejar una reforma universitària tenint en compte només factors productius i d’ocupabilitat. Els mateixos ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I., SOLER, M. & VALLS, R. (2002) es recolzen amb l’informe Delors, redactat per la UNESCO, on es planteja la necessita de que l’educació faci front a les dimensions ètico-culturals, científico-tecnològiques i econòmico-socials. Per tant, una evidència més del caràcter holísitic que s’hauria de valorar a l’hora de proposar reformes universitàries.
La universitat ha d’estar supeditada al món de la producció? La formació ha de treure’ns de la crisi (tal i com apunta l’actual secretaria del ministeri d’educació espanyol)? Apostem per una universitat elitista que reprodueix les desigualtats socials o apostem per una universitat transformadora que garanteixi la igualtat d’oportunitats?
Totes aquestes qüestions, de gran actualitat amb l’aplicació del famós Pla Bolonya i tenint en compte l’actual context de crisi econòmica, no deixen indiferent a ningú. És curiós, però que el mateix debat es produís ara fa exactament 30 anys enrere. Continuem en el mateix punt?
[1] MIGUEL, A; MARTÍN MORENO, J. (1979) Universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus perspectivas de empleo. Barcelona: Vicens Vices. pp 1-27.
[2] CARBONELL, JAUME (2008) Una educación para mañana. Capítol II. Barcelona: Ediciones Octaedro.
[3] ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I., SOLER, M. & VALLS, R. (2002) Comunidades de aprendizaje. Transformar la educación. Barcelona: Graó
Els comentaris estan ben realitzats, segueix en aquesta línea. Per cert, bons còmics també.
ResponEliminaÒscar