Tal i com comenta Castells[1], des de fa uns anys cap aquí, a la nostra societat s’estan produint canvis vertiginosos, tant a nivell organitzacional com estructural, així doncs les característiques que se li atribuïen a la modernitat ja no representen el moment actual que vivim. Tots aquest nous canvis han aportat també una denominació diferent per referir-nos al moment actual. Castells la denomina era de la informació, però altres autors – com per expemple Ayuste i Trilla en el seu article Pedagogías de la modernidad y discursos postmodernos sobre educación[2] -parlen també de la societat postmoderna.
Existeixen multitud de documents on s’analitza i s’expliquen les característiques i trets diferencials de l’era de la informació, però la classificació de les eres principals de la història que proposa Castells em sembla molt clara i entenedora. Parla de tres moments històrics diferencials: el primer, que el podríem situar des de la prehistòria fins arribar a la modernitat, es caracteritzava per el domini de la naturalesa sobre la cultura; el segon moment al que fa referència, la modernitat, es definia pel domini de la cultura sobre la naturalesa; i en l ‘actualitat, la denominada era de la informació, és caracteritzada pel domini de la cultura sobre la cultura.
Un dels trets diferencials d’aquesta nova forma d’organització és la societat xarxa com a nou element estructural, amb les TIC com a base social pel desenvolupament d’aquesta xarxa. Aquesta nova organització modifica les relacions, la distribució i les estructures del poder, la cultura, l’experiència, la producció i, evidentment de l’economia. Tanmateix, tot i parlar d’aquesta nova organització cal tenir en compte que els elements capitalistes continuen tenint un pes específic. Castells ho perfila definint la situació com una xarxa de capital global i no com una xarxa capitalista global.
Tal i com apuntava les estructures i distribucions del poder són modificades, també, per aquesta nova estructura social. Ja no parlem de la distribució del poder de fluxos, sinó que posaríem èmfasis en els fluxos de poder. Els commutadors que connecten les diferents xarxes que són les línies de poder. Així els mitjans de comunicació, les TIC, i el seu ús, tenen un pes especial en la nova societat xarxa.
Un canvi estructural genera també una nova forma de desigualtats socials, noves necessitats doncs, i nous reptes educatius per abordar-los. Les capacitats intel·lectuals i els recursos tecnològics en el tractament de la informació resulten factors clau de l’exclusió dels sectors socials.
Així doncs l’educació esdevé un factor clau per combatre les noves formes d’exclusió social. Aquesta teoria és sustentada per Carnoy i Fluitman, on a partir d’un estudi realitzat afirmen que una millor educació influeix directament en una millor productivitat i en un augment de les taxes del creixement econòmic. Tanmateix jo em pregunto, creixement econòmic és igual a abol·lició de desigualtats socials?
L’accés a l’educació és un dret contemplat per la Declaració Universal de Drets Humans. Potser del que hauríem de parlar és d’un sistema educatiu i d’una acció educativa on la igualtat d’oportunitats esdevingués real. Si parlem de la formació coma nivell fonamental en la nova divisió del treball, si el que busquem és pal·liar les noves formes de desigualtat social, cal garantir una educació de qualitat, que garanteixi la igualtat d’oportunitats i que abordi els nous reptis educatius que aquest canvi estructural genera.
Per tant és necessari repensar l’educació i el sistema educatiu, però cal basar les innovacions educatives en experiències educatives que hagin obtingut uns resultats d’èxit. La gravetat i la importància de la situació, no ens permet prendre’ns el luxe de perdre el temps en innovacions educatives basades en creences, que no ens garanteixin l’èxit de la intervenció. Per tant parlem de la necessitat d’innovació i de canvi educatiu, però amb una marc teòric fonamentat.
L’experiència de les comunitats d’aprenentatge, fonamentada en part en Freire, feia anys que funcionava als EEUU, quan des de CREA –Centre d’Investigació Social i Educativa de la Universitat de Barcelona- i la Conselleria d’Educació del Govern Basc és va decidir impulsar-la en algunes escoles del nostre país. Aquest nou model és fruit d’experiències d’èxit educatiu, però també d’un anàlisi de les necessitats d’aprenentatge de la societat actual.
“Una comunidad de aprendizaje es un proyecto de transformación social y cultural de un centro educativo y de su entorno, para conseguir una sociedad de la inforamción para toda las personas, basada en el aprendizaje dialógico, mediante la educación participativa de la comunidad que se concreta en todos sus espacios incluida el aula” (Valls, 2000, p.8). [3]
Així doncs, i tenint en compte els nous canvis social i reptes educatius em plantejo les experiències de les comunitats d’aprenentatge com una forma d’assumir els nous reptes i sobretot de combatre les noves formes l’exclusió social. Aquest nou model adopta el treball en xarxa coma estructura principal, implicant tota la societat com agent educatiu, i planteja la necessita d’un sistema educatiu democràtic, igualitari i integrador, per tant ideal per pal·liar les desigualtats social, que en l’àmbit educatiu ja són generades des de la infància.
Existeixen multitud de documents on s’analitza i s’expliquen les característiques i trets diferencials de l’era de la informació, però la classificació de les eres principals de la història que proposa Castells em sembla molt clara i entenedora. Parla de tres moments històrics diferencials: el primer, que el podríem situar des de la prehistòria fins arribar a la modernitat, es caracteritzava per el domini de la naturalesa sobre la cultura; el segon moment al que fa referència, la modernitat, es definia pel domini de la cultura sobre la naturalesa; i en l ‘actualitat, la denominada era de la informació, és caracteritzada pel domini de la cultura sobre la cultura.
Un dels trets diferencials d’aquesta nova forma d’organització és la societat xarxa com a nou element estructural, amb les TIC com a base social pel desenvolupament d’aquesta xarxa. Aquesta nova organització modifica les relacions, la distribució i les estructures del poder, la cultura, l’experiència, la producció i, evidentment de l’economia. Tanmateix, tot i parlar d’aquesta nova organització cal tenir en compte que els elements capitalistes continuen tenint un pes específic. Castells ho perfila definint la situació com una xarxa de capital global i no com una xarxa capitalista global.
Tal i com apuntava les estructures i distribucions del poder són modificades, també, per aquesta nova estructura social. Ja no parlem de la distribució del poder de fluxos, sinó que posaríem èmfasis en els fluxos de poder. Els commutadors que connecten les diferents xarxes que són les línies de poder. Així els mitjans de comunicació, les TIC, i el seu ús, tenen un pes especial en la nova societat xarxa.
Un canvi estructural genera també una nova forma de desigualtats socials, noves necessitats doncs, i nous reptes educatius per abordar-los. Les capacitats intel·lectuals i els recursos tecnològics en el tractament de la informació resulten factors clau de l’exclusió dels sectors socials.
Així doncs l’educació esdevé un factor clau per combatre les noves formes d’exclusió social. Aquesta teoria és sustentada per Carnoy i Fluitman, on a partir d’un estudi realitzat afirmen que una millor educació influeix directament en una millor productivitat i en un augment de les taxes del creixement econòmic. Tanmateix jo em pregunto, creixement econòmic és igual a abol·lició de desigualtats socials?
L’accés a l’educació és un dret contemplat per la Declaració Universal de Drets Humans. Potser del que hauríem de parlar és d’un sistema educatiu i d’una acció educativa on la igualtat d’oportunitats esdevingués real. Si parlem de la formació coma nivell fonamental en la nova divisió del treball, si el que busquem és pal·liar les noves formes de desigualtat social, cal garantir una educació de qualitat, que garanteixi la igualtat d’oportunitats i que abordi els nous reptis educatius que aquest canvi estructural genera.
Per tant és necessari repensar l’educació i el sistema educatiu, però cal basar les innovacions educatives en experiències educatives que hagin obtingut uns resultats d’èxit. La gravetat i la importància de la situació, no ens permet prendre’ns el luxe de perdre el temps en innovacions educatives basades en creences, que no ens garanteixin l’èxit de la intervenció. Per tant parlem de la necessitat d’innovació i de canvi educatiu, però amb una marc teòric fonamentat.
L’experiència de les comunitats d’aprenentatge, fonamentada en part en Freire, feia anys que funcionava als EEUU, quan des de CREA –Centre d’Investigació Social i Educativa de la Universitat de Barcelona- i la Conselleria d’Educació del Govern Basc és va decidir impulsar-la en algunes escoles del nostre país. Aquest nou model és fruit d’experiències d’èxit educatiu, però també d’un anàlisi de les necessitats d’aprenentatge de la societat actual.
“Una comunidad de aprendizaje es un proyecto de transformación social y cultural de un centro educativo y de su entorno, para conseguir una sociedad de la inforamción para toda las personas, basada en el aprendizaje dialógico, mediante la educación participativa de la comunidad que se concreta en todos sus espacios incluida el aula” (Valls, 2000, p.8). [3]
Així doncs, i tenint en compte els nous canvis social i reptes educatius em plantejo les experiències de les comunitats d’aprenentatge com una forma d’assumir els nous reptes i sobretot de combatre les noves formes l’exclusió social. Aquest nou model adopta el treball en xarxa coma estructura principal, implicant tota la societat com agent educatiu, i planteja la necessita d’un sistema educatiu democràtic, igualitari i integrador, per tant ideal per pal·liar les desigualtats social, que en l’àmbit educatiu ja són generades des de la infància.
[1]CASTELLS, M. (2003) L'Era de la informació: economia, societat i cultura. Barcelona: Editorial UOC. (a) Extret 1 pp. 351-358 (b) Extret 2 pp. 564-573.
[2] AYUSTE, A. – TRILLA, J. (2005) Pedagogías de la modernidad y discursos postmodernos sobre educación. Revista de Educación núm. 336, pàgs. 219-248
[3] ELBOJ, C., PUIGDELLÍVOL, I., SOLER, M. & VALLS, R. (2002) Comunidades de aprendizaje. Transformar la educación. Barcelona: Graó
